Aquell savi digué...

Va morir aquell desembre, però abans- aquella tarda de diumenge perduda- em va donar un tresor….

La veu ronca denotava l’edat del meu avi; sí, era un home gran quan va morir adormit amb un somriure. Algú em va dir que va morir hores després de la meva visita. Encara avui se’m fa estrany que la mateixa persona que em va parlar aquella tarda amb tanta passió i il·lusió, pogués de sobte decidir apagar-se i abandonar-nos per sempre.

Han passat els anys, i he crescut, però encara recordo com aquell relat ple de màgia i aventures em va frepar....no recordo exactament com començava ni on....

Sé que parlava el meu avi d’una ermita abandonada al mig de la muntanya, fosca i trista, freda i apagada..... i de com un grup de joves tot ho van canviar........

I no sé ben bé com, no sé qui eren aquests joves, que es feien anomenar cian si mal no recordo, les coses van a començar a canviar.......com en les velles històries de princeses i bandolers, el meu avi em parlava de piscines que es convertien en pistes de gel, de gronxadors que es balancejaven sols amb el silenci de la nit, de peixos congelats atrapats en un pou fins a l’infinit, d’excursions eternes a ermites que desapareixen......i mil personatges fantàstics.. “d’El guapo”, “d’en Mario y su mala gente”, del misteriós Àngel, i en Manel que mai va existir.....de mantes màgiques i culs de calaix.......d’una cuina al foc, i d’un foc etern que convertia el fred en llençols de seda......i de pocions de te màgiques per passar el fred i cantar sota la llum de la lluna,.....i de la casa que es quedava sense aigua...... i altres coses que el temps ha emboirat dins els meus records...

No aconsegueixo recordar el nom d’aquella ermita...però no puc oblidar aquell somriure del meu avi...aquella vida tan viscuda...i un nom ressona dins el meu cap: “CIAN.....”

Miro el cel blau i sé que algun dia trobaré aquest indret màgic on el Cian va començar a fer història.